Aquí trobareu un petit resum de les nostres experiències “in situ” als camps de Frakapour i Karamanlis (Tessalònica).

1r VIATGE – JUNY 2016

Diari d’estiu:
14 de juny

Aquest matí ens hem llevat i després hem baixat a esmorzar. Cap a les 11 ha començat la reunió entre tots els voluntaris allotjats a l’hotel, la gran majoria dels quals són estatunidencs. Després de presentar-nos ens han explicat el funcionament de l’ONG, els horaris d’estada al camp (de 13.30 a 20:00) i altres qüestions organitzatives. La veritat és que jo m’esperava que anéssim tot el dia als camps però ens han dit que és molt dur i que només anant a la tarda ja acabarem esgotats. A més, Pep, aquí està fent una calor infernal! Fet pel qual suposo que tampoc és bo estar tot el dia fora.

L’ONG es diu Salam Cultural Museum i bàsicament s’encarrega de la sanitat. Tots són metges o infermers menys nosaltres, els d’humanitats i una noia que es diu Rasha que és a qui ens han assignat d’acompanyar.
I sí, finalment hem anat als camps. Concretament avui n’hem visitat dos, Frakapoor i Karamanlis. La nostra missió era organitzar als nens per fer algun joc i repartir menjar a totes les tendes (o millor dit khaymas, com els hi diuen ells).
El primer que ens ha sobtat en arribar és que malgrat que els camps estan militaritzats no estan tan controlats com imaginàvem, de fet només hi ha dos o tres militars a l’entrada demanant documentació als voluntaris. Amb nosaltres no han tingut cap inconvenient però he vist a un altre grup que no els han deixat entrar.

Per l’altra banda, els refugiats poden sortir i entrar lliurement, tot i que de poc els serveix, ja que els camps estan allunyats de la ciutat i tenen aproximadament dues hores fins al proper supermercat o civilització. Com pots suposar no tenen mitjans de transport i per traslladar-se ho han de fer caminant.
Un cop dins, els nens ens han vingut a saludar i a fer abraçades i m’han convidat a saltar a la corda amb ells. Bé, en realitat no puc dir que allò fos saltar a la corda. Havien agafat un cable del reixat, oxidat i trencat, amb el que jugaven a saltar. A més, cada cop que un nen fallava, el cable s’incrustava en les cames o els peus descalços, deixant una marca de record i un dolor gens agradable, i t’ho dic per experiència.

He acabat realment destrossada però enamorada de tots els nens.
En Daud m’ha portat a la seva tenda on m’ha presentat a la seva mare i al seu germà petit, un bebè d’uns pocs mesos que no ha viscut més que la guerra i l’exili. La mare del Daud m’ha ofert cafè que jo no he volgut acceptar per res del món, ja que sé que no en tenen gaire però ha insistit tant que he hagut de cedir. Ara bé, no era cafè amb sucre sinó sucre amb cafè, amb una mica d’aigua freda i quelcom més que prefereixo no saber. I sí, estava horrible Pep, el pitjor cafè de la meva vida. A continuació hem fet un recorregut general pel camp i després ens hem posat a baixar caixes.

La veritat és que ha estat una experiència impactant, la gent ens ha deixat molt sorpresos. Són persones que han patit més del que tu i jo ens podem imaginar i tot i així tots tenen un somriure que oferir-te. Mai havia conegut gent tant hospitalària i agraïda, no tenen pràcticament res però tots et conviden a entrar a la seva khayma i t’ofereixen un té, un cafè o el poc menjar que tenen. Per cridar-nos sempre diuen ”my friend”, malgrat que la majoria no saben ni que significa.

Totes les famílies estan destrossades, la guerra ha acabat amb el seu habitatge, les seves feines i desgraciadament amb molts dels seus familiars i amics. La barrera idiomàtica no ens priva de llegir tristesa i la desesperança als seus ulls.

 


2n VIATGE – SETEMBRE 2016

 


3r VIATGE – OCTUBRE 2016

Diari de Tardor:
24 d’octubre

“Hem arribat molt d’hora al camp, més de l’habitual. Encara no havien arribat els camions de neteja quan hem sentit aquella forta olor. Merda! Excrements humans al costat de les tendes, de les cases improvisades on han de viure. No ho entenc fins que una nena m’ho explica… Les nits són fredes, molt fredes, i hi ha vegades en què surt més a compte aguantar aquella olor a sortir de l’únic lloc mínimament càlid on poden estar.cbdd94_7bc93bc68c7c4dee8be937acce1b2c9a-mv2

Si només fos per aquest motiu em semblaria un xic exagerat, així que decideixo visitar les latrines de plàstic instal·lades al camp. Obro la porta, val més no descriure-ho. No puc contenir el vòmit.”

25 d’octubre

“Si per alguna cosa hem tornat aquí és pels nens, són els que més pateixen en aquest tipus de situacions. Els seus ulls han vist coses que ni ens podríem imaginar, però segueixen sent nens, nens que necessiten afecte, atenció, temps. Una atenció i un temps que, els seus pares no els poden dedicar. És per això que, amb els diners que tenim recaptats, hem comprat material per a què fessin polseres i collars. Estaven encantats! Poder-los fer somriure és una experiència meravellosa.

img-20161026-wa0011

A la tarda ha tocat repartir roba. Detesto fer-ho. Quan les mares es posen a plorar suplicant-te que els donis una altra jaqueta pels seus fills és molt dur haver de dir que no. Saps que la necessiten però, tristament, no hi ha roba per a tots. Coses que contribueixen a fer-te sentir més impotent encara…”

26 d’octubre

img-20161026-wa0034

“Leggings. Avui hem comprat leggings. Són barats, pràctics i útils per aguantar el fred. Moltes tendes estan destrossades pel vent i la pluja, i el problema de la higiene segueix sense millorar. Tinc el mal hàbit de mossegar-me les ungles, però crec que, després del que m’ha passat avui, deixaré de fer-ho de per vida… M’agradaria no recrear-me massa en les descripcions escatològiques…

img-20161026-wa0033

Tot i això, ha estat un gran dia. Els nens segueixen molt il·lusionats amb l’escola. Serveix perquè, per un moment, s’oblidin de la situació en que es troben.”


4t VIATGE – 21 AL 28 DE DESEMBRE DE 2016

Diari d’hivern:
22 de desembre

Molta feina feta. Després de rebre les acreditacions que ens permetran l’entrada als camps, hem visitat els Frakapour i Karamanlis. Ens hem passat el matí sencer repartint samarretes tèrmiques entre els refugiats, en teníem 400. Les hem separat per talles i edats i les hem distribuït entre totes aquelles famílies que les necessitaven. Ha estat tot un èxit.

15625349_712353215606031_6228809323552702464_n

Però no tot són bones notícies, ens informen que els panells d’electricitat dels camps s’han cremat. Si abans tenien poca aigua calenta ara, directament, no en tenen. Tot i això, hem aconseguit que l’exercit ens deixi instal·lar diverses calefaccions a l’interior de la nau. Dins s’hi pot estar, però, a fora el fred és horrible. Et geles!

A la nit, una de les famílies ens ha convidat a sopar a la seva tenda. Ha estat genial! Hem ballat i cantat al ritme de la música kurda. Em fascinen l’alegria i les ganes de viure d’aquesta gent…

Estem esgotats. Hem fet molt, però ens queda molt per fer.


23 de desembre

S’apropa el Nadal i la il·lusió pròpia d’aquesta etapa de l’any es combina amb un regal que els refugiats del camp de Frakapour agrairan molt: un futbolí. No l’hem comprat nosaltres, però en Ricky i en Jaume han estat muntant-lo durant una bona estona.

Com a part de les festes, també hem estat repartint mitjons de Nadal amb xocolatines per als nens. Però la feina segueix, els altres s’han quedat a Karamanlis per continuar amb la distribució de roba.

El Nadal és època de felicitat. De felicitat i d’hipocresia. Mentre tots els pobles gecs llueixen els seus cars ornaments nadalencs, els refugiats que malviuen a pocs kilòmetres d’ells tenen greus problemes amb l’electricitat.


24 de desembre

Seguim treballant. La feina no és divertida, però s’ha de fer. Tot i això, sempre hi ha moment per a la diversió. Avui els nens han dibuixat un gran mural. “OPEN YOUR HEARTS. OPEN THE BORDERS” deia. Penso que tant de bo pogués ser així… Als nens se’ls veu contents, fins i tot emocionats. A part de pintar la paret s’han estat pintant les cares els uns als altres. No tenen torrons però si grans esperances i sempre, sempre, un somriure a oferir-te.

open-your-hearts

Quant a la part més tècnica, hem estat comprant roba interior que distribuirem demà. És una compra imprescindible, ja que donacions d’aquest tipus n’arriben poques.

30 de desembre

Ja hem tornat del viatge, i molts de vosaltres ens pregunteu com ha anat. Ha anat molt bé, però hi ha coses que no es poden explicar, ni amb paraules ni amb imatges, que s’han de viure. Per tal que us en feu una idea, el nostre amic “Jammu” (així l’anomenaven per allà) ha fet un vídeo que us ajudarà a fer-vos una idea.

Hem invertit 1.500€ en samarretes tèrmiques, 890€ en pijames, 300€ en roba interior, 500€ en menjar urgent, 100€ en un petit generador, i moltes hores, esforços i il·lusió que no podem comptar. També vam repartit mitjons amb llaminadures pels nens la nit de Nadal, però això ho van pagar 2 de les nostres voluntàries. En total sumen 3.290€, i ara volem invertir 2.500€ en crear un espai polivalent a Frakapour per fer diverses activitats ja que ens quedaven diners que seguirem invertint.

Així que us volem donar les GRÀCIES en nom dels refugiats a tots els qui heu col·laborat d’alguna manera, i també volem dir que aquest viatge no és la cirereta del pastís per acabar aquest projecte, sinó que és la llavor que ens farà seguir endavant i netejant la guerra. Si en vols formar part, et convidem a unir-te al projecte!

5è VIATGE – 1 AL 8 DE GENER DE 2017