Joan Simó i Mercedes Sánchez

Síria: La història d’un conflicte

1914/1918

Tot i ser un dels més extensos i antics imperis d’Europa i Àsia, cap al 1914, l’Imperi Otomà estava sumit en un procés d’agònica decadència que l’havia convertit en una trista ombra del que havia estat en els seus anys de glòria. Eren els anys de la Primera Guerra Mundial i els turcs van triar el bàndol equivocat. Aprofitant el desig independentista del poble àrabs, anglesos i francesos van oferir-los una nació pròpia a canvi que els ajudessin a derrotar al l’enemic otomà.
Però no tot era tan maco…

Un acord secret, anomenat tractat de “Sykes-Picot”, pretenia repartir l’orient mitjà entre les dues potències occidentals. Els actuals Síria i Líban anaven a parar a mans dels francesos; Iraq, Jordània i Palestina per al Regne Unit.

1919/1946

Síria viurà sota domini francès. L’incompliment de la promesa de gran nació àrab, feta durant la Primera Guerra Mundial, havia demostrat una cosa als sirians: No es podia confiar en Occident.
Durant la Segona Guerra Mundial els nazis ocupen Síria. Un cop la població s’ha alliberat dels alemanys, arriba la independència.

1947/1970

Els següents anys són convulsos. Els cops d’estat són constant. Tanta és la inestabilitat que, entre 1949 i 1955 es van alternar al càrrec fins a quatre presidents diferents. Mentrestant, a tot el món àrab comença a sorgir un moviment de caràcter socialista i nacionalista conegut com a “panarabisme” i liderat pel dictador egipci Gamal Abdel Nasser. El 1958 Síria i Egipte s’uneixen en el que es coneix com a República Àrab Unida, un intent fallit que acaba amb la separació definitiva el 1961. Els canvis de govern segueixen fins que, el 1970, Hafez al-Asad es converteix en president.

1971/2016

Amb el suport de l’URSS, Al-Assad instaura un regne de terror que li assegurarà el control sobre la població. El nou president forma part dels alauites (una secta dins del xiisme que representa menys del 13% de la població), aquesta excusa li permet acusar a qualsevol tipus d’oposició de ser impulsada per radicals sunnites o jihadistes. Hafez al-Asad mor l’any 2000, deixant com a successor el seu fill Bashar. En un principi, l’arribada de Bashar al-Assad al poder deixa anar una mínima esperança entre els reformistes. Inicia l’aplicació d’una sèrie de mesures que semblen allunyar-lo de les polítiques repressives del seu pare, allibera els presos polítics, permet l’accés a Internet.

Les il·lusions es queden en això, il·lusions. Les reformes del nou líder, oftalmòleg de professió, no acaben amb la brutal repressió, aquells que s’atreveixen a posar en dubte als Al-Assad segueixen desapareixent sense explicació…

El 2011 és l’any de la Primavera Àrab, un seguit de revoltes que fan trontollar els governs dictatorials del nord d’Àfrica. Una nit de març, uns nois de la ciutat de Daraa escriuen en un mur la següent consigna: “Ash-shab yurid isqat an-nizam” (“El poble vol la caiguda del règim”). Els responsables són detinguts i torturats, se’ls arriben a arrancar les ungles.
Aquest és el moment en què, definitivament, s’encén la metxa de la revolució. Les protestes comencen a ser massives, milers de persones decideixen deixar enrere la por i sortir al carrer a demanar la dimissió d’Al-Assad. L’exèrcit dispara contra els manifestants, provocant una escalada de violència que acaba derivant en la sagnant guerra civil la qual es troba sumit el país.